En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d'una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d'endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s'adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins "La mort i la primavera" és un tractat polític, alhora que una de les obres més dolorosament belles que s'hagin escrit.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-1983) era filla única d'una família bohèmia que no la va enviar a escola perquè a casa «s'aprèn més». Casada i amb un fill, va publicar les primeres novel·les en els anys trenta i aviat es va incorporar a la generació d'escriptors formada sota els auspicis de la nova República. La seva col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat l'obliga a exiliar-se el 1939 a París, on coneix el seu company de vida i mentor, Armand Obiols. S'hi queda a viure i és a l'exili primer a París i més endavant a Ginebra que es construeix com a artista, amb poemes i contes en una primera etapa, i a partir dels anys seixanta amb un conjunt de novel·les que la convertiran en l'autora més llegida i traduïda de la literatura catalana. Fins al 1979, Rodoreda no torna definitivament a Catalunya, on mor quatre anys més tard.